El Ball de valencians

Al llarg de la història i des de fa més de 3000 anys s'han recollit dades de construccions humanes en què, emulant als Gegants recollits en la Teogonia del poeta grec Hesíode que van intentar aixecar una muntanya amb els seus propis cossos per aconseguir assaltar l'Olimp, han vingut a sorprendre al món al llarg dels temps: "Tità, hereu d´Urà, havia cedit a Cronos l´imperi del món, tot reservant als seus fills els drets que els pertocava i estipulant que Cronos no podia criar cap infant mascle. Havent faltat aquest déu a la seua paraula, els Titans es revoltaren i per poc destronen el sobirà de l´univers. Però, apareixent, d´improvist Zeus, armat del llamp, precipità als Titans al Tàrter. Els Gegants volgueren venjar-lo, i fent una piràmide de muntanyes provocaren d´escalar el cel.

Per segona vegada el llamp de Zeus aniquilà el assitiadors de ´Olimp fent rodolar els uns al fons del Tàrtar i soterrant als altres sota les muntanyes volcàniques"

L´escriptor Josep Coroleu recercador d´antecedents de les construccions humanes en l´antiguitat citaba un passatge del poeta llatí Claudianos en el elogi al cònsol de Tarraco “panegíric sobre el consulat de Mali Theodor” al segle V de la nostra era en la que diu: “Uns homes enlairats com els ocells formaven en un obrir i tancar d´ulls, una edificació amb els seus cossos, enfilant-se l´un al damunt de l´altre i alçat al damunt d´aquesta piràmide un xiquet ballant en l´aire sense fer cas del llaç que li lliga les cames“. Sens dubte una descripció molt aclaridora.

S'han formulat diverses teories sobre l'origen de l'anomenat ball de valencians del qual procedeixen els castells, d'on va sorgir aquest ball de valencians i quina és la seva relació amb la muixeranga. 

Les primeres cites històriques referides a les torres humanes que dansaires valencians efectuaven fora del propi país Valencià al·ludeixen a l'anomenat “Ball de Valencians”, “Bayle de valencianos” o realitzen referències descriptives com “Ball de la Campana” y “Ball de la Pirámide” i totes elles semblen referir-se a una mateixa dansa.

Entre els arguments clàssics sobre la procedència de terres valencianes, admetent que el seu nom "ball de valencians" ens indica el Seu origen, i que algunes colles castelleres rebien també aquesta denominació antigament, es refereix també el fet que algunes d'aquestes colles hagin utilitzat per nomenar la paraula "xiquets" que és més pròpia del País Valencià. Com a exemple de tots dos punts podem citar la Colla Joves Xiquets de Valls que va ser fundada l'any 1801 com Ball de valencians i en 1813 com a colla castellera. Valls, de fet, té les primeres referències de dues colles de "valencians", la dels pagesos i menestrals (precedents de la Jove i la Vella).

Als segles XVII i XVIII la muixeranga vivia la seva màxima esplendor en terres valencianes i va començar a popularitzar-se en tota la península ibèrica, on va venir a conèixer-se com el "ball dels Valencians" ia ser integrada en tot tipus de seguicis populars de les festes de carrer on causaven gran impressió per la seva espectacularitat. Les descripcions del Ball de Valencians ens expliquen que finalitzaven amb l'aixecament d'una torre, realitzada pels propis dansaires, en la qual cada pis estava format per menys dansaires que l'immediat inferior en estructura piramidal. El ball també incloïa pilars de dos i de tres dansaires, com pot observar-se en un conegut dibuix fet a les cobertes d'un llibre datat el 1786, que mostra uns quants nois ballant i altres fent un pilar de 3, o com figura en les descripcions del ball de valencians d'Alcover:“(...) a Alcover l’any 1789, en què un home anomenat Caragol, junt amb quatre o cinc més del poble, varen fer el pilar de tres, i l’any següent, amb motiu d’unes festes per a tornar la Mare de Déu del Remei, van fer el de quatre. (...)”. 

En Algemesí algunes descripccions històriques defineixen el “«Passeig de xagantets», "que consistía en evoluciones que realizaban cuatro «xiquets», con velas en las manos, sobre cuatro hombres. (...)”. En el ball de valencians també es feien castells formats per diferents pisos de tres persones així com la figuereta, tal com ens explica en el seu manuscrit el Baró de Maldà, en Rafael d’Amato de Cortada i de Sentjust (1746-1818) parlant de la Festa Major de Santa Tecla del 23 de setembre de 1794. En “Calaix de Sastre”, obra de mes de 60 volums manuscrits, dipositat a l’Arxiu històric de Barcelona ens diu el Baró: “(...) En este matí, festa major en la ciutat de Tarragona, no ha estat tan alegre, vista la dels antecedents anys, per no haver-hi hagut, per motiu de les pregàries, cap diversió de balls dels titans, dels prims, dels valencians i altres en Tarragona, que corrien ab los de bastons per la ciutat, i en la tarda acudien a la professó de Santa Tecla, i l’habilitat de castells o sostres de gent ab un noi al capdamunt fent-hi figuereta. En fi, tot lo que em recòrdia de lo succeït, des de ma fantasia ho traslladaré a aquest llibre, Calaix de Sastre.”

Els balls de valencians també feien alguna construcció caminant i portada al balcó, tal com ens descriu en la prohibició de 1.786 el lletrat madrileny Manuel Llorca Agulló, Alcalde Mayor y Corregidor Interin de Vilafranca del Penedès i que relaciona el nom de “castells” en el de “ball de valencians” i el seu origen valencià, parlant-nos de la seua incorporacio a celebracions religioses, quan escriu: “…que se extermine el uso de losCastillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones formado de diferentes Mancebos adestrandose a andar unos encima de otros baylando por las calles, y en esta manera subirse a vista de todo el Mundo hasta los balcones más altos de las casas sin la necesidad de escalera alguna (...)”

La relació en el País valencià és evident i l’antigor d'aquests balls (el 1786 diu que ja feia anys) també. Aquesta notícia també ens mostra una de les tantes prohibicions a què van ser sotmeses aquestes representacions, ja que entre finals del segle XVIII i Principis del segle XIX els arquebisbes de Tarragona les van prohibir més de 20 vegades. En 1771, l’arquebisbe de Tarragona anota en el llibre de visites parroquial de Torredembarra: “Hallandonos noticiosos; de que los baÿles entran en esta iglesia, ÿ hacen dentro de ella Torres, ô, castillos (…) prohibimos, que se hagan Torres, ô, castillos dentro la expresada Iglesia.”.

Pere Ferrando va localitzar el llibre "Glorioso triunfo de la esclarecida virgen, apóstol, é invicta protomàrtir Santa Tecla, patrona de la Fidelíssima, Unica y Coronada Ciudad de Tarragona." editat a Barcelona per la impremta de Rafael Figueró el 1693, i escrit per al Reverend Jaume Vilar, a la pàgina 147 cita "El numero de ellos (de dances), sin entrar en él los de la Ciudad, llegó a quarenta y nueve, entre quienes se contava uno del Reyno de Valencia. Los que componian cada dance uno con otro hazian numero de diez, el trage en cada uno era conforme la habilidad en que se señalava (...) Ni dexava de ser muy notado el que entre bueltas, cruzadas, y varias mudanças formava una campana puestos sus dançantes de pies unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshazer otra vez la campana. (...) A los dances y musicos de Tarragona no se les da cosa, á los extrangeros, aunque la Ciudad á ninguno llama, se les premia con toda generosidad."

Aquesta referència de les festes de Santa Tecla de l'any 1692 ens dóna la notícia del "ball de la campana" a Tarragona al segle XVII, provinent de terres valencianes. Els Negrets de l'Alcúdia encara fan una mena de torre de 3 plantes (4 + 3 + 1) anomenada «campana» perque el xiquet que puja dalt es despenja baixant per dins, com el batall d'una campana.

També al 1673 una colla de Sagunt dirigida per Maties Font va participar al corpus Christi de Sevilla. Aureli Capmany assigna a aquest ball la realització de cinc figures coreogràfiques i l'aixecament d'una torre. Ja en el segle XVIII tenim notícies del 1762, Concretament a Lleida on actuen "valencians" a la col·locació de la primera pedra de la nova catedral i el 1774 participen dos grups al Corpus de Granada. Sobre aquest Corpus, Miguel Garrido Atienza en Antiguallas granadinas recull “las danzas no han sido como otros años, las quatro acostumbradas de hombres y mugeres vestidos de tela; sino dos quadrillas de Valencianos, de á diez hombres cada una, que costeó desde Valencia la Comisión, los quales vestidos de volantes, al son de Tamborillo, y la Dulzaina, tegian sus coros, y como Volatines daban saltos, y trepas unos sobre otros, con tal destreza, y ligereza, que con la novedad, y el mayor costo (por traerlos des tan lexos) se consiguió, que no se echasen de menos las danzas de los demás años…”

En el text es mostra el caràcter itinerant d'aquest ball realitzat per quadrillas de valencianos que són costejades des de València.

Més tard al 1822 tornà a participar a la processó del Corpus de Sevilla una altra colla. Darrerament gràcies a les investigacions dutes a terme per Jordi Bertran sabem que a principis del XVIII al Corpus de Madrid també feren muixeranga.

A finals del segle XVII el ball de valencians es va difondre àmpliament pels pobles del Camp de Tarragona, Concretament al triangle Tarragona-Reus-Valls i començaren a imitar-los. Hi ha constància documental que l'any 1.687 va actuar a Tarragona el ball de Valencians de la població veïna de Bràfim i que en 1695 i 1700 también en trobem al seguici de Tarragona altres formats per gent dels voltants.

La cita de Bràfim ens indica el punt en què el ball de valencians comença a efectuar-se per dansaires de la zona, que adopten aquest ball i comencen a reproduir-lo. En aquest punt el ball és efectuat per deu dansaires, “ball de balancians de Brafim, Gregori Rabada [a]b nou compañs”, el mateix nombre que venien desenvolupant els valencians.

Hi ha un punt en què es constata la vessant competitiva per aixecar torres més altes que adquireix el Ball a la festa de Sant Julià de la vila de l'Arboç del Penedès de l'any 1.770: “Prèviament concertats, vingueren els balls dits de valencians; el del Catllar, que féu el Castell de sis sostres, acompanyat de la dolçaina, es reputà pel millor; el de La Riera, el del Vendrell i de Sta. Margarida dels Monjos…”.Arribats a aquest punt la xifra de deu dansaires ja devia haver augmentat per poder realitzar l'estructura de sis pisos.

A Principis del segle XIX la implantació a Valls ja és completa, i la rivalitat entre els dos grups presents en la població els va portar a abandonar el ball i a millorar la tècnica de les construccions. L'impuls per construir estructures més altes va plantejar diversos problemes, entre ells els quals que per aixecar una torre amb més alçada s'havia d'disposar d'una base cada vegada més àmplia si es seguien els patrons piramidals. Això va acabar per aprofundir en la decisió d'elaborar estructures que, partint del pilar i el castell de 3, prenguessin un desenvolupament més vertical i així es van crear el castell de dos pilars i el de quatre. També va haver de canviar la figura de l'aixecador o alçador que a partir de principis del segle XIX deixa de posar-se dret i es queda acotxat, ja que proporcionava més seguretat a la figura i era igualment vàlid, pel que va passar a ser la norma i l'enxaneta pujava sobre dels ronyons del que va passar a cridar-se acotxador fins al 1.866. Durant anys, els castellers de Valls encara serien coneguts amb el terme «ball de valencians».

La imatge publicitària mostra un castell amb la transformació ja avançada des del Ball de Valencians, amb estructura piramidal, alçador dret despres d'haver aixecat a l'enxaneta i enxaneta aixecat.

Joan Amades reconeixia que l'orige dels castells humans en Catalunya es troba en les festes del poble de Valls del any 1791. Allí, entre atres borinotades, es va vore un "ball dels valencians" (Amades, J.: Costumari, 1, p.680), a on tres dels balladors pujaven a esquenes dels companyers, agrupats en rogle, y el primer dansant montava damunt dels atres. El folcloriste afig que, poquet a poquet, la “moixiganga o ball dels valencians” es va fer més complicat, en més altea y castellers, aplegant a sa máxima grandea en les festes de Valls de 1870; per tant, segons Amades: “el qualificatiu de Ball de Valencians, apelatiu que pel Penedés i pel Camps de Tarragona s’aplicava als castellers, sembla indicar una procedència valenciana de la Moixiganga” (ib. 4, p.812)

Que els castells es basaren en el ball de valencians, una dansa, també ho demostra el fet que, a diferència d'esports o un altre tipus d'activitats, per al seu desenvolupament al Castell precisa també d'una música que l'acompanyi: “Que la construcción de torres o castillos por los llamados actualmente Xiquets de Valls es la parte apoteósica de una danza espectacular, lo prueba el hecho de no poderse elevar el castillo si no va acompañado de la música tradicional apropiada para montarlo, terminarlo y deshacerlo. Así, pues, la elevación de Torres o Castillos no es un ejercicio gimnástico, sino la apoteosis con que terminaba una danza.” Capmany (1931:397).

“Allà roman, encara amb tota l´esplendidesa, la cèlebre i llegendària Muixeranga d´Algemesí –vila, aquesta, de la Ribera Alta del Xúquer-, un antecedent casteller per excel∙lencia, vivent encara als nostres dies i que no és res més, diriem, que un veritable Ball de Valencians.” 

Eloi Miralles i Figueres, 1981