L'origen de la festivitat és molt antic i prové de les tradicions celtes que creien que l'any estava dividit en dues parts: el temps de la llum i calor i el temps del fred i la foscor, i hi havia uns dies que separaven ambdues meitats. Aquests dies és corresponien amb la festa del Samhain (que en Gaelic vol dir "fi de l'estiu"), on és veneraven els morts i donaven la benvinguda a l'etapa fosca de l'any. Durant el Samhain es dedicava a un dia als esperits de les persones mortes que temporalment podien abandonar el seu món i entrar al nostre, i ho aprofitaven per tornar per un dia, a les cases que habitaven en vida i visitar els seus familiars vius (això explica la por ancestral de caminar per senders solitaris i trobar-se amb alguna aparició). Aquest dia decoraven les cases per espantar els mals esperits.
La reconversió a l'cristianisme
El cristianisme va destruir la majoria d´antigues tradicions i conmmoraciones paganes o les va assimilar i readaptar. En el cas del Samhain celta va passar a ser la commemoració dels màrtirs del cristianisme, que havien arribat a ser un nombre tan elevat que no era possible assignar un dia dedicat a cada un d'ells. Així Bonifaci IV institui, el 610, la celebració en honor a "Tots els Sants" (de l'expressió llatina Omnia Sanctorum), coneguts i desconeguts, i va consagrar el "Panteó d'Agripa" al culte de la "Mare de Déu i els màrtirs", començant així una festa per commemorar a aquests sants anònims, desconeguts per la majoria de la cristiandat.
Va ser Gregori III qui fixà l'aniversari per a l'1 de novembre, assegurant així la conversió, d'aquests pobles, i adoptant així pràctiques paganes. Durant aquest dia és realitzaría una missa en honor als morts i un pelegrinatge al cementiri per fer una visita solemne als difunts. Més tard, cap a l'any mil, es va instaurar la celebració dels "Fidels Difunts o Dia de les Ànimes", inserint una oració dedicada als morts i es va situar en el calendari al dia 2 de novembre. Naixía el cicle de Tots Sants i dels Difunts.
La creença tradicional és que l'1 de novembre, els vius visiten els morts, i el 2 de novembre, els morts visiten a els vius.
Naixement del Purgatori
La litúrgia administrava l'oració en record dels morts, però eren els sants els únics que disposaven d'una vida celestial. La resta d'ànimes mortals estaven condemnades a patir el pes de la terra fins a l'arribada del Judici Final.
Al segle XII va prendre forma un nou espai de trànsit per als morts que esperaven l'adveniment del Regne de Déu. El purgatori. Els familiars vius eren els qui a través d'oracions i donacions aplanaven el camí dels seus cap al cel.
En les nostres terres, en Tots Sants, es encenien els palometes o Minetes, una per cada familiar perdut perquè les ànimes en pena no es perdessin en el seu camí al cel. Les palometess o Minetes eren unes meches que suraven per Damunt de l'oli, posa't en un got (part d'aigua i part d'oli) i que havíen d'estar enceses dotze hores fins al migdia del 2 de novembre, quan les animetes arrepenedides pujaven de nou al Cel i s'havia d'allumenar el cami per a que no es pergueren.
En diverses poblacions de la nostra Comunitat va ser costum beneir pans i coques, que en consumir-les, els familiars creien col·laborar així en accelerar l´accés al paradís dels seus difunts. Sant Vicent Ferrer advertia en un 'sermo de deffunts' que la salvació de les ànimes no es podia comercialitzar i si volia reduir-se el periple al purgatori dels parents pròxims, la millor opció era fer bones obres en vida, ¡però no només aquell dia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada