L'estaca, la mítica cançó que Llach va compondre el 1968, any del maig francès, s'ha convertit en un himne de protesta per tot el món.
Han passat 46 anys des que Llach va decidir afegir aquesta cançó en el seu tercer disc, Concèntric. Llavors tenia 20 anys i va posar lletra a una cançoneta, amb arrels en la chanson francesa, que fins llavors només taral·lejava amb els amics de Verges amb l'únic tornada del "tomba, tomba". Es va inspirar en les seves converses amb l'avi Siset, un personatge real. Ho explica Ponç Feliu, advocat i nét de Narcís Llansa Tubau. "El meu avi Siset havia estat regidor d'ERC a Besalú durant la Segona República i va ser represaliat per la dictadura, al jubilar-se com barber va anar a viure amb les seves filles, una d'elles establerta a Verges, on va conèixer al jove Lluís Llach". El cantautor pertanyia a una família catòlica i conservadora, el pare havia estat alcalde franquista, i va descobrir a través d'Siset el significat de les paraules catalanisme i república. Això succeïa entre 1962 i 1965. "Lluís era un noi jove, que venia dels Fossos [nom que es donava al col·legi La Salle de Figueres] i li va descobrir un nou món que el va impactar", afegeix Ponç Feliu. "A la majoria de nosaltres ens agradava anar en bici pel poble, però Lluís preferia anar-se'n de pesca al riu Ter amb el meu avi i l'escoltava atentament. Allà, sols, el meu avi li feia confidències que no s'atrevia en el cafè". Ponç Feliu va explicar alguns d'aquests detalls a l'avi Siset (Edicions 62, 2004), on també explica que el seu avi està enterrat al cementiri de Besalú i en els anys de la transició els joves independentistes saltaven els murs per anar a cantar L 'estaca en la seva tomba.
La lletra de l'estaca va passar la censura. Els censors van aprovar aquesta cançó la vuitena vegada que Llach la va presentar, i va ser aprovada amb un altre nom, "Ahir" però aviat van descobrir el seu enorme potencial tot i l'ambigüitat del text i va ser prohibida l'any següent, però ja era un cant popular. Per les diferents prohibicions que li van fer per poder interpretar les seves cançons durant la dictadura franquista, Llach va haver d'exiliar-se durant un temps a París.
L'última assemblea de Podemos, celebrada a Madrid, va concloure amb tots els seus assistents cantant L'estaca, de Lluís Llach. El seu portaveu, Juan Carlos Monedero, ho va explicar així: "Somos conscientes de que nos falta un himno, pero queríamos una canción para que los más jóvenes sepan que nuestra lucha es heredera de aquellas que se libraron hace cuarenta años". Per a la nova formació política el missatge polític d'aquesta cançó segueix vigent: encara hi ha un poder opressiu, que es pot esfondrar amb un esforç col·lectiu de la ciutadania.
Així com altres cançons de protesta emblemàtiques, com 'Al Vent', de Raimon, o el 'Cant a la Llibertat', de Labordeta, 'L'Estaca' de Llach es va convertir a finals dels seixanta i durant la dècada següent en un símbol de la lluita contra la manca de llibertat, els abusos de poder i el totalitarisme.
El mateix cantautor va haver de patir lo seu per cantar aquest tema amb tranquil·litat. Fins i tot se li va prohibir entonar-la en els seus concerts. Però de poc li va servir al règim.
A causa de la popularitat d'aquest tema, els assistents als seus concerts la cantaven a cor sense necessitat que l'artista obrís la boca. Així va succeir durant un recital de l'any 69 al barceloní Palau de la Música. Llach es va quedar callat a l'escenari, complint una ordre de les autoritats. I el públic la va cantar 'a cappella'. Un cop més, el veto no només va provocar l'efecte desitjat, sinó que va empènyer els ànims dels que l'escoltaven cap a un major compromís democràtic.
Actualment hi ha fins a cinquanta versions en francès, anglès, cors, basc, occità, italià, suec... Una de les més famoses és la que va fer Jack Kaczmarski el 1978 convertint-la en Mury (murs), l'himne informal del sindicat Solidarnosc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada