Les Forces d'Hèrcules

Els venecians fèien a la Piazza de San Marco les "Forces d'Hercules", torres humanes de fins a vuit pisos d'alçada. A munt de tot hi pujava un nen que rebia el nom de Cimiereto. Sempre era un competició entre dos grups rivals formats pèls habitants dels sestrieri, els sis barris venecians. Aquesta tradició no s'a mantingut.

Al segle XVIII la República Sereníssima de Venècia ostentava la supremacia en els mars, gràcies a les habilitats polítiques i diplomàtiques dels seus governants ia un fort desenvolupament en les ciències, les arts i la investigació.

Venècia era coneguda com la "Ciutat de les Màscares" a causa del seu famós Carnaval. La fastuositat i magnificència de la ciutat durant els carnavals causava sorpresa a tot Europa i acollia intel·lectuals, nobles i aventurers arribats de tot arreu. Durant el període carnavalesc, que es perllongava gran part de l'any, funcionaven quinze teatres a la ciutat. L'ús de la màscara s'havia estès també durant l'any, tot i les lleis encaminades a limitar els temps i llocs de disfresses, però si alguna cosa caracteritzava el període de carnaval eren els jocs i les proves de força.

La ciutat es troba dividida en dues faccions: una composta pels habitants dels barris de Castello, Sant Marc i part de Dorsoduro, Cannaregio i Lido, anomenats "Castellani" amb la bufanda i el barret negre i l'altra composta pels habitants de Sant Nicolau de Mendicoli, Santa Croce, Sant Pol i part de Dorsoduro i Cannaregio, anomenats "Nicoletti" vestits amb bufanda i gorra vermella, en representació dels treballadors de l'Arsenal.

Els Castellani vivien a l'est de la ciutat i en la seva majoria era treballadors emprats en l'Arsenal, el centre més important de la superioritat marítima veneciana. Els Nicoletti, en canvi, es trobaven a la part oposada i es dediquen principalment a la pesca. No se sap amb certesa quin va ser el motiu de la rivalitat tan aferrissada entre les dues faccions, però el conflicte i els enfrontaments eren constants. Quan grups d'ambdues faccions es trobaven, començaven a insultar-se i passaven a colpejar-se. El Dux no presentava gran oposició a aquestes lluites internes, perquè d'aquesta manera tenia al poble entrenat en enfrontaments i en segon lloc si una facció es rebel·lava en contra d'alguna cosa, l'altra facció hauria estat disposada a sufocar la rebel·lió. No obstant això, les lluites desencadenaven en baralles tan furibundes que van haver de ser ajustades d'acord amb unes regles ben definides. En primer lloc, es va eliminar l'ús de pals i bastons i es va determinar que només s'enfrontarien sense armes. A més, les baralles només es van permetre a partir de setembre i fins a Nadal i havien de tenir lloc només en certs ponts (Ponte dei Pugni a Sant Bernabé i Posa't Santa Fosca). Els combatents havien de fer cua i esperar un senyal que indicava el començament de la baralla. Moltíssima gent en aquesta lluita queia pels ponts o eren aixafada. Tot això transcorria amb el so continu dels tambors i pifres i els crits i crits apassionats de la multitud. La facció que a força de cops havia aconseguit creuar el pont empenyent a l'oponent fins a l'altre costat, guanyava.

En 1705, després d'una lluita sagnant a Sant Bernabé, es va prohibir la lluita a cops. Des de llavors, les faccions es van limitar a exercicis menys cruels, com les "Forces d'Hèrcules", les regates o un joc anomenat "moro" una mena d'esgrima col·lectiu.

Les "Forces de Hercules" eren competicions de destresa, agilitat i equilibri. Es disposava un entarimat de fusta sobre uns barrils (si el partit es jugava en terra) o entre dues barcasses (si es realitzava en l'aigua del Gran Canal); En aquesta base inestable, els atletes havien de formar piràmides humanes que de vegades arribaven als vuit pisos d'alçada.

Les piràmides eren de diferents graus de dificultat i la seva intenció era figurativa o al·legòrica.

A la base, drets, entre deu i dotze homes sostenien als del segon pis sobre les seves espatlles amb pals de fusta o directament sobre el seu cos, mentre que a la part superior de l'estructura el nen que prenia el nom de cimiereto realitzava salts mortals i tombarelles.

Existien nombroses variacions permeses, per tal de donar variants a la forma original, entre les més famoses es citaven: "El Colós de Rodes", "El cas de Mohammed", "Bella Venezia", "La Unió", "la Verginella "," Glòria "," Fame "," el Lleó "," Els Tres Ponts "," el Caffaro "," ànec "," el carega Imperial "," el Gran Mogol ", etc.

Els enfrontaments entre les dues faccions van continuar després de la caiguda de la República. El 31 de Maig de 1.810 es van organitzar unes "forces d'Hercules" per celebrar l'aniversari de la coronació de Napoleó com a Rei d'Itàlia, però també en aquest cas el joc va degenerar en un motí que va matar deu persones. A través de les pintures i els textos podem conèixer la història de aquesta tradició que lamentablement no s'a mantingut.

A Bolonya ia Napols también s 'aixecaven els Forces d' Hèrcules.