La Dansa dels Negrets de l’Alcúdia

A l´Alcúdia la muixeranga está representada per la Dansa dels Negrets. Fonts documentals demostrarien una antigüetat del 1767 com a mínim. A continuació expose un fragment del llibre L'Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l'Oreto, Ajuntament de l'Alcúdia, 2006. El fragment esta escrit per Oreto Trescolí Bordes que ens ha autoritzat per a la seua reproducció.

La Dansa dels Negrets de l’Alcúdia

La dansa o ball dels Negrets de L’Alcúdia potser es presenta encara hui com una de les més arcaiques conservades a la Ribera del Xúquer en la modalitat de dansa acrobàtica o de construcció de torres humanes, precedida per un ball pantomímic i burlesc, tal i com en origen, sembla que era corrent a les comparses locals anomenades “moixigangues”, encarregades de donar ambient festiu a les grans celebracions.

Els Negrets, juntament amb els balls de “La Carxofa”, “Els pastorets”, o “Els dansadors” ballen cada 7 de setembre a l’Entrà de la Mare de Déu de l’Oreto des de l’Hort de Manus, on la tradició ubica la casona dels Montagut, senyors de la vila, que des de Roma portarien la imatge per donació del papa Innocenci V en els anys immediats a la conquesta cristiana i l’atorgarien al poble de L’Alcúdia el setembre de 1276.

Segons dades arreplegades pel diacà alcudienc Josep Chover i Madramany, l’any 1923, tot i partint de la documentació que encara es conservava a l’arxiu parroquial abans de la seua total destrucció durant la guerra civil, en 1767, durant les festes, i en concret, el dia 7 de setembre, festivitat de la Divina Aurora, es muntava a la plaça Major un entaulat on tindrien lloc tot un seguit d’espectacles d’entreteniment, i on per primera vegada es parla de “mogigange, compuesta de 16 mozos, y las ocho niñas peregrinas...” (que vindrien a ser el ball de la carxofa, o ball de cintetes). Tal i com es desprén d’aquesta notícia, les moixigangues, vindrien a ser comparses encarregades de donar ambient a les festes, independentment del fet de muntar o no muntar torres, una mena de joc carnestolesc que inclouria diversitat de números, i entre ells, segurament la pantomima de disfresses, màscares i acrobàcies que encara hui manté aquesta dansa.

Fins els anys 70 ataviats amb la indumentària llogada que per a “negrets” proveïa la casa INSA de València, els balladors visten una brussa ampla i uns pantalons llargs amb ratlles verdes i blanques transversals, una faixa blanca, mitjons i espardenyes negres. La cara pintada de negre i a la coroneta una diadema de tub folrat de tela blanca. Indumentària treta a la llum pel propi Ajuntament de L’Alcúdia a les primeries dels anys 80, quan, amb els nous vents democràtics, aquesta i la resta de danses de l’Entrà i la Processó de la Mare de Déu, es van intentar recuperar com a senya d’identitat del poble.

El nombre de balladors varia, entre els 8 necessaris per a la dansa i el muntatge de la torre, fins als 16 o més, sense un nombre fixe, que van substituint-se en la part final del ball, la torre, que, per no comptar amb una pinya que funcione com a base, es fa pesada i complexa per als quatre dansadors que, sobre els seus muscles, suporten tot el seu pes. La dansa que obri el número, s’executa al so del tabal i la dolçaina, que, amb una melodia derivada d’un antic “Dies irae, dies illa” que es cantava a L’Alcúdia en els aniversaris i oficis de difunts que la veu popular recordava com “la tremenda”, per la lletra en llatí que difícilment entenien en cantar-la, fins les primeres dècades del S.XX, hom acompanya amb la següent lletra:

“Pobret negret, pobret negret,

que menges figues en Massalet.

Pobret negret, pobret negret,

Que menges figues en Massalet.

Xivirivi corona, xivirivi capell,

Xivirivi com balla, el teniente coronel.

Animalot, animalot,

Ara que venen les figues,

Ara t’has mort,

Ja t’han fotut, ja t’han fotut,

Que t’han ficat dins l’ataüt,

Doneu-li terra, doneu-li terra,

I colgueu-lo prompte,

I digueu-li a l’amo

Que traga el compte.

Qui paga açò? El qui plora”.
Doble clic sobre mes informació si vols veure l'article sencer

El ball, assajat fins a principi de segle pel tio Micalet (Miquel Martínez) al carrer Nou, consisteix en una coreografia simple basada en l’encreuament en ambdós sentits dels seus balladors, uns enfront dels altres, en dues fileres, amb les mans a l’esquena, al ritme de la música que hom coneix com Pobret Negret.

Recorda Pepe Ros que el seu grup va eixir per primera vegada quan ell tenia uns catorze o quinze anys, a final dels anys cinquanta, assajat per Hermenegildo Crespo Blasco, i compost per Pepe Vallés, Enrique Martínez, Vicent Boix Pérez, Ramón Galdón, Enrique Ferragut, Andrés Marín, Enrique Torró, i ell mateix, amb un vestit llogat que pagaven els festers d’aquell any. No arribaren, però, a fer el ball, per vergonya, i es conformaren a fer simplement la torre. El cansament del mestre, juntament amb el poc interés causat per la dansa als seus components va provocar finalment que durant molts anys aquest ball s’absentara dels seguicis de l’Entrà i la processó de la Mare de Déu, fins que ja als anys huitanta, el mateix Pepe Ros, que recordava l’encreuament dels Negrets, idèntic al dels Dansadors, es faria càrrec d’un grup de joves que reprendria novament el ball i la torre.

Un cop acabada la dansa del Pobret Negret, es construeix la torre, de tres pisos, en l’actualitat al so de la melodia la Muixeranga, tot i que potser se n’emprara una altra que el Cançoner de Salvador Seguí arreplega als anys huitanta, de ritme més ràpid i festiu.

Fóra com fóra, i desapareguda aquesta melodia, l’any 1979, mentre Dani Miquel assumia la tasca de tocar per a la Carxofa, la resta de dolçainers que vingueren a cobrir els balls de l’Entrà formaven part de l’escola de Xavier Richart, provinents d’Alfarp, Catadau, Carlet i Algemesí, i potser ells portaren la música que aleshores s’interpretava  a Algemesí per fer les torres. És per això que, des d’aquell moment, la melodia de la Muixeranga entraria a formar part de la dansa dels Negrets de l’Alcúdia, tot arribant al punt, en l’actualitat, d’haver suplantat per complet l’altra melodia que amb anterioritat sonaria per fer la torre alcudienca.

Per muntar-la, quatre balladors formen la base abraçant-se pels muscles. I tres alçadors formen el segon pis, a dalt d’ells. Finalment corona la torre un huité dansador, normalment un xiquet, que es lleva la diadema del cap en forma de salutació posant els braços en creu.

El número conegut com la “Campana” té lloc en desmuntar la torre, quan es despenja el dansador que la coronava per la part interior de la formació, tot i agafant-se pels braços dels muscles dels alçadors, deixant balancejar el seu cos, simbolitzant-ne el batall.

El mode encara primitiu d’aixecar la torre final, de només tres pisos, i sense pinya a la base, formant una campana, sembla apuntar a les referències de més antiguitat conservades sobre aquesta dansa ja al segle XVII, amb motiu de la visita a Tarragona de Felip IV i Maria Isabel de Borbó l’any 1633: “...el nombre de balls (danses), sense comptar-hi els de la capital, eren en nombre de quaranta, havent-n’hi un del Regne de València; portant tots el seu vestit adequat... havent-n’hi una de molt notable que, entre giravolts i altres figures, acabava formant una campana, posant-se els uns de peu damunt dels altres, fins a arribar a quedar un home sol, tornant una altra vegada a baixar, enmig dels acords de la música...”.

La notícia d’aquesta primitiva construcció humana a Tarragona es complementa amb una altra del 1676 en què una il·lustració sobre paper verjurat, de Leonardo Alegre, representa la Tarasca de Madrid el 1672, on s’aprecia igualment una torre humana, composta de manera semblant a la dels nostres Negrets, i que, anomenada “castell”, al so del “tamboril” executa el número sobre el diabòlic drac de la Tarasca que simbolitza el pecat, encarregat d’obrir el seguici festiu de la processó del Corpus.

Tot i que no està clar l’origen d’aquestes danses consistents a construir torres humanes al so de la música –hi existeix al nord d’Àfrica, Sud-Amèrica i Centre- Europa– sembla que en principi, s’associaven a episodis carnestoltescos en els quals les acrobàcies, la inversió social, les màscares i la paròdia tenien la seua cabuda, lligades a la bogeria, al pecat i a la diversió. Concebudes en inici com a comparses encarregades d’obrir els seguicis, amb un marcat caràcter pantomímic i burlesc, les moixigangues s’incorporarien poc a poc a les processons del Corpus, tot sacrificant certes llicències en esguard d’una interpretació litúrgica lineal. I, encara que les trobem també presents en les refinades festivitats cortesanes, és en la festa popular on més èxit assolirien.

L’espectacularitat afegida de la torre que no oferien altres danses de pals, cintes o turcs, causaria prompte l’admiració d’aquestes construccions que no tardarien en protagonitzar cerimònies com la de la col·locació de la primera pedra de la nova catedral de Lleida en 1762.

En el nostre context més pròxim les trobem documentades a Llíria, durant les festes del 1642; a Algemesí, des de mitjan segle XVIII; a Sueca, on la dansa es remunta al 1798 i on es ballava fins el 1940; a Carcaixent, probablement mantinguda fins a principis de segle, com una de les més ambicioses de la comarca pel gran nombre de figures realitzades; a Alzira, a l’Olleria, a Peníscola, a Gandia, al Forcall i a Picanya.

Amb tot, la dansa dels Negrets de L’Alcúdia, malgrat restar lluny de l’espectacularitat que caracteritza les torres altes dels castellers o “ball de Valencians”, esdevé significativa per la peculiaritat de mantindre encara el tret burlesc de les antigues moixigangues, mitjançant una mena de paròdia dels soterrars, amb al·lusions a les autoritats reial, eclesiàstica i civil. Una comparsa emparentada amb el que es coneix com “ball de folls”, l’única que compta amb certes llicències a la processó per alterar la serietat pròpia de l’acte, tot i podent “pujar-se al be” uns dels altres, o asustant els xiquets amb el seu aspecte ennegrit als rostres.

El mode encara primitiu d’aixecar la torre final, de només tres pisos, i sense pinya a la base, formant una campana, sembla apuntar a les referències de més antiguitat conservades sobre aquesta dansa ja al S.XVII, amb motiu de la visita a Tarragona de Felip IV i Maria Isabel de Borbó l’any 1633.

TRESCOLÍ BORDES, O. (Coord.), PORRAS BORONAT, G., MIQUEL ANTICH, D., Velles i novelles. L'Alcúdia i les festes a la Mare de Déu de l'Oreto, Ajuntament de l'Alcúdia, 2006.