Alqueries i despoblats del terme d´Algemesí

A l'Andalus és el nom amb el qual es va conèixer l'Estat Islàmic que van fundar els musulmans a la Península Ibèrica, i la seva zona a l’est es va denominar Xarq al-Andalus.

La rica medina Al-Jazira o Yazirat Suquar "l'illa del Xúquer", com era coneguda Alzira per trobar-se situada en mig del riu i ser l'únic punt pel qual podia creuar-se a través del gran pont de tres arcs descrit per Al- Zuhví en el seu tractat geogràfic, disposava de productives terres de cultiu regades pel Xúquer i una extensa xarxa de sèquies. Fins ben entrat el segle XVI aquest riu podia ser navegat fins a la ciutat emmurallada d'Alzira per vaixells de petit tonatge.

Les alqueries, de l'àrab القرية (al-qarīa), eren petites comunitats rurals d'unes poques cases, llars i finques agrícoles que se situaven en els voltants de les medines o ciutats i que explotaven les terres del seu voltant. Normalment comptaven amb una petita torre que servia de graner i també de refugi defensiu, pati interior i disposava de construccions annexes (forns, graners, molins, etc).

No se sap la data en què es va fundar l'alqueria d'Algemesí, però la primera notícia documental d'ella es troba en el «Llibre del Repartiment», concretament el 23 de novembre de 1243, al cap d'uns mesos de la conquesta d'Alzira per part de Jaume I (30 de desembre de 1242). Jaume I concedeix a Bernat de Sullols quatre yugades y unes cases en Aliemeçi, que havien estat de Amet Aventamlús, pare del filòsof famós a tot Al-Andalus i metge del califa almohade Muhammad an-Nasir, anomenat Miramamolín per les fonts cristianes i que va ser derrotat en 1.212 a la batalla de les Navas de Tolosa.

El topònim d'Algemesí té diferents interpretacions, així segons una d'elles procediria de l'àrab al-jabbâzîn, que signifiquen "els forners", però segons Alcover i Moreu procedeix d'Al-samsi que significa "lloc assolellat". Per la seva banda Carme Barceló Proposa el mot àrab Al-jabbasín amb el significat de "els algepsers, els que treballen el algeps" de l'àrab al-gebs. De fet, sembla haver-hi certa relació entre aquest material de construcció i la ciutat, i així es troba en el terme, dos quilòmetres al nord, un camí dels Algepsers, que parteix de les mines de algeps de la serra d'Alèdua (prop de Llombai) i que travessa el terme d'Algemesí i Albalat i acaba a Sueca. S'especula amb que l'alqueria d'Algemesí, per la seva proximitat al jaciment d'aquesta matèria prima i trobar-se a mig camí en direcció a la medina d'Al-Yacira tingués algun comès directe amb aquest material de construcció o el seu processament.

Algemesí torna a aparèixer en el «Llibre del Repartiment» en l'any 1249 concedint a Guillem de Pulcroloco una sèrie de propietats. Aquest mateix any Jaume I va incloure dins el terme jurisdiccional d'Alzira els termes particulars dels antics castells independents de Cullera, Corbera, Alfàndec de Marinyén, Càrcer i Sumacàrcer fins Montroi. L'àrea d'influència d'Alzira en els primers anys de la conquesta comptava amb 71 alqueries, però en 1400, a causa d'despoblacions i d'haver-se constituit algunes d'elles en termes independents, el nombre es va reduir progressivament fins a quedar setze: Alcudiola, Algemesí, tot, Benimaclí, Benimuslem, Benirabea, Campanar, Carcaixent, Cabanes, Cogullada, Guadassuar, Massacelí, Mulata, Pujol, Ternils i Toro.
Doble clic sobre mes informació si vols veure l'article sencer

Un factor decisiu per al creixement i desenvolupament d'Algemesí va ser la creació en 1277 de l'ardiacanat d'Alzira el que va motivar la fundació de la parròquia d'Algemesí, entre 1279 i 1280. La parròquia va vindre a convertir-se en un centre de cohesió veïnal de les alqueries dels voltants.

La ubicació seria un altre factor a favor, en trobar-se en el mateix camí reial, en concret sobre el creuament de camins que avui és la placeta de Carbó y que duia a les altres alqueries pròximes (Gégena, Massasseli, Pardines i Cotes). La placeta de Carbó, es el nucli original de la ciutat d'Algemesí.

Des d'aquest punt inicial va començar a créixer l'actual carrer Berca i continuaria allargassant-se paper carrer València seguint el Camí Reial medieval. Un altre punt de expansió seria el carrer Muntanya, que conduïa a l'elevació de l'alqueria de Cotes. 

Fins al final del segle XVII van desaparèixer algunes alqueries que donaren lloc a les partides rurals de Albotaina, Fentina y la Xara. De l´alqueria de Fentina, la cita Mut, J.E. (1995) "Toponimia de Guadassuar. Del segle XIII a l´época moderna" com alqueria documentada en 1248. 

Entre finals del segle XIII fins el segle XV l’alqueria d’Algemesí experimenta un fenomen de despoblament i concentració. S'ha comprovat que hi va haver un canvi de règim fluvial a mitjans del segle XI i va donar el pas d'un régim estable a un d'inundacions violentes. La transformació dels cursos d'aigua i les terres de cultiu va ser un factor decisiu per a això. També hi va haver sequeres terribles, fins i tot tenim el relat d'una tan intensa que va dessecar l'Albufera. Les epidèmies i malalties també van causar estralls.

Les alqueries de la contrada van perdent població, van buidant-se i transformantse en mers topònims de partides rurals. 

L´alqueria de Massasseli, de l´arab Manzil Salim, "Parador de Salim", romania habitada en 1373, moment en què a la llista del morabatí consten dos contribuents (Cortés, 245). 

Una gran quantitat de Partides rurals del terme d'Algemesi i dels voltants prenen el nom d'antigues alqueries musulmans, tot i que la nostra zona de la Ribera va ser àmpliament repoblada amb colonitzadors cristians i que després de l'alçament d'Al-Azraq i la revolta de molts dels musulmans que havien quedat, van acabar sent expulsats pràcticament tots.

Durant el segle XIV es van despoblar Massasseli i Gégena i, al llarg del segle XV, Aurí. Respecte a Aurí, (Orí des de la segona meitat del segle XVII), a finals del segle XV encara hi havía cases i patis, amb una plaça i almacera.

Algemesí ja ha aglutinat i concentrat al voltant d'un centenar de cases i concentra prop del noranta per cent de la població que viu sobre les terres que posteriorment constituiran el Terme municipal.

Només perviuran durant unes dècades més Cotes i Pardines, gràcies al fet de que, s'havien convertit en senyorius.

Cotes, terme que vol dir "muntanya", amb restes arqueològiques d'època ibèrica, va ser una altra alqueria musulmana que apareixia citada en el Llibre del Repartiment. El cronista Gaspar Escolano (1560-1619) afirma que en Cotes hi havia 300 cases, un castell i un mesó abans del segle XVII. Va estar habitada, sobretot per moriscs, i la seva població va començar a decréixer fins a la seva desaparició a causa de la seva expulsió, de les contínues epidèmies i dels continus enfrontaments judicials d'Algemesí contra a els senyors del lloc. Els últims habitants que van quedar es van traslladar a Algemesí. Avui en dia, només queden les restes de l'anomenada "paret de Cotes", que sembla va formar part de l'antiga església de la localitat.

Pardines va ser un poble molt antic, en el qual s'han trobat restes ibèriques, romanes i musulmanes. El nom de Pardines té els seus orígens, segons els etimologistes, en el nom parietinas, que vol dir ruïnes d'un edifici. Nos cuenta Escolano que llegó a tener setenta casas de cristianos viejos. La seva ubicació, al costat del que se suposa va ser el traçat de la Via Augusta i molt a prop de les restes de l'assentament de L'Alteret de la Vintivuitena (Albalat) i on, segons els últims estudis, podria haver estat situada la mítica ciutat de Sucro i el campament romà, podrien significar que en el seu passat va tenir més importància de la que sempre s'ha especulat. En aquell temps les ribes de l'Albufera es trobaven en els seus voltants i el riu Sucro (Xúquer) era el límit entre les demarcacions romanes Tarraconense i Cartaginense, o més anteriorment, com a frontera entre les regions ibèriques de l'Edetània i la Contestània, i el pas a través del riu podia efectuar-se com narrava Estrabó a través d'un gual. A l'Edat Mitjana el pas podia ferse per tres llocs, un d'ells a l'altura d'Albalat "el pas de l'aigua". Aquest gual historic d'Albalat que creuava el riu a l'altura de Polinyà va desapareixer arrossegat pel riu en una riuada i va començar a ser creuat en aquest punt per una barca. A la vora dreta del riu trobem l'assentament de la Granja (Polinyà) a la nomenada partida "el gual"; Així doncs el pas del Xúquer seria a través del gual entre a els assentaments de l'Alter de la ventihuitena i la Granja. Les restes que queden avui dia, la Paret de Pardines, sembla haver sigut una torre de vigilància d’origen musulmà. 

Finalment cal esmentar l'anomenada Paret del Molinet que es troba situada a l'antiga senyoria de Pardines i vora la depressió situada entre Albalat i Sollana. La paret son les restes de la torre defensiva d'una antiga alqueria musulmana dels segles XI o XII, que formava part d'un antic molí, anomenat Molí de la Palma que deixà de funcionar al voltant del segle XV. Les excavacions indiquen l'existència de substrats romans, sembla que d'una nòria, encara per excavar.