La Basilicata és una regió del sud d'Itàlia, històricament coneguda com Lucania. En aquesta primera part tractarem les estructures humanes d'aquesta regió italiana que vaig tenir ocasió de conèixer fa alguns anys.
 |
| Regió de la Basilicata |
L'edició del llibre "Torri di uomini in Basilicata", de l´antropòleg Gabriele Di Stasio, un treball fet a partir de la consulta de publicacions antigues i fonts orals ha contribuït molt a la recuperació d'aquestes tradicions.
El Scarivascio de Melfi
El Scarivascio de la ciutat de Melfi, va ser una torre humana (la més alta de la regió), que es va realitzar fins a principis del segle XX i que arribava fins als quatre pisos d'alçada, tal i com es va realitzar el 13 de juny 1926 a la Piazza Duomo. A la seva base es situaven una dotzena d'homes aferrant els seus braços, el segon pis es formava amb homes de menor grandària que es situaven amb els peus sobre les espatlles dels de baix, i el tercer estava compost per quatre homes de menys pes. Al quart pis hi havia dos joves prims que es sostenien entre si agafant-se amb els seus braços. Quatre pisos per una estructura en moviment que girava sobre si mateixa en sentit de les agulles del rellotge.
El castell humà de Melfi donava voltes al ritme d'una cançó que prenia el nom de Scaricavascio. A partir del 31 de maig i fins el 12 de juny començava l'anomenada Tredicina en honor de Sant Antoni de Pàdua en què recitaven el rosari cada nit i se celebrava la missa. El 13 de juny, l'estàtua de Sant Antoni sortia de l'església a la tarda i la processó acabava a la nit.
En els últims dies de maig i principis de juny, l'èxit de la collita representava l'autosuficiència alimentària i el Scaricavascio era la celebració. El Scarivascio simbòlicament al·ludia al canvi social que passa al llarg dels temps i pel qual la persona que en un principi està al cim posteriorment passa a estar per sota, i viceversa. Era com una mena de il·lusori i temporal igualitarisme aparent. En Melfi la crítica satírica del Scaricavascio anava dirigida a l'administració municipal ia la classe dominant. Els que prenien part en l'estructura pertanyien a la classe social menys acomodada i eren majoritàriament pagesos, obrers i treballadors, però el públic assistent també entonava els versos de la cançó del Scaricavascio.
Els versos en dialecte Lucà deien el següent:
Que, més o menys, be a dir:
Esta antiga tradicio es realitzaba amb motiu de la Festa della Madonna della Pietà –que se celebra el tercer diumenge de maig- i té una durada de dues hores. El Pizz´cantò recorría els carrers d´Irsina, i posteriorment realitzaba la seva darrera evolució just a l’entrada de la imatge a la catedral, enmig del repic de campanes. En l´actualitat hi ha un ampli moviment cultural que ha recuperat aquesta tradició.
La traducció és la següent:
Gabriele Di Stasio, explica que en aquests versos s’hi amaga una forta crítica social i un advertiment de les classes socials més humils a les classes poderoses, del estil de: “més val que no ens exploteu excessivament perque si no, ens rebel·larem”.
La Itàlia dels anys 20 es va trobar amb la irrupció del feixisme que va impedir -a causa dels transgressors versos que acompanyaven la construcció- les actuacions de les estructures i van ser prohibides en 1927. La raó oficial era el perill de les caigudes quan aquestes piràmides humanes van començar a desenvolupar-se en altura.
El Pizz´cantò d´Irsina
En Irsina, petita localitat de 6.000 habitants –antigament anomenada Monte Peloso-, també es feien aquestes construccions humanes i aquí se anomenaben Pizz´cantò.
 |
| El Pizz´cantò d´Irsina |
En l´actualitat, les construccions del Pizzicantò tenen dos pisos d´alçada, pero la gent major recorda construccions de tres pisos d´alçada fa trenta o quaranta anys i, fins i tot, algunes documentacions parlen de torres lucanes de 4 pisos.
Acompanyats per una música de flauta i tabal canten una estrofa en dialecte lucà:
La cançó compassa el ritme del moviment de la torre que es mou amb prou agilitat.
A Irsina, el P'zz'cantò no tenía un caire tan reivindicatiu com el scarivascio de Melfi i va anar adquirint cada cop més un caràcter lúdic. Per aquest motiu el feixisme no va prohibir aquestes estructures com va fer a Melfi. Les torres van alçar-se fins a començaments dels anys vuitanta del segle XX, también giraven sobre si mateixes, com a Melfi, i van arribar a tenir tres pisos d'alçada.
Recentment, les associacions culturals Terra di Sud i A Morr han revitalitzat aquesta pràctica, que ha experimentat un fort impuls en els últims anys i ha renovat l'interès amb la implantació del Festival Internacional de torres humanes que te lloc a la ciutat de Irsina des del any 2.009.
Recentment, les associacions culturals Terra di Sud i A Morr han revitalitzat aquesta pràctica, que ha experimentat un fort impuls en els últims anys i ha renovat l'interès amb la implantació del Festival Internacional de torres humanes que te lloc a la ciutat de Irsina des del any 2.009.
Finalment, també a la regió de la Basilicata tenim la localitat de Ferrandina, que deu el seu nom al fet d'haver estat fundada pel rei català Ferran I i on l'activitat rebía el nom de Pizzic'antò, la torre no s'emmarcava en un context religiós, sinó que és feia a part de les Processons com una activitat essencialment lúdica i recreativa, sobretot perque a els joves del poble s'exhibissin davant de tota la gent que participava a les festes en honor de Sant Antoni de Pàdua (com a Melfi). En tot cas, les torres también eren mòbils i también és recitaven uns versos per a l'ocasió. La construcció de quatre pisos disposava d´una dotzena d'homes en el primer pis, vuit al segon, cinc en el tercer i tres al quart. A Ferrandina, les torres perviurien encara fins als anys seixanta del segle XX.
El 16 de novembre de 2010 la UNESCO va declarar aquestes representacions Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Sobre l'origen d'aquesta tradició al Sud d'Itàlia, Di Stasio formula a l'últim capítol del seu llibre, la Hipòtesi de que podríen derivar de les muixerangues valencianes i els balls de valencians exportats al sud d´italia durant la dominació, primer catalana i després espanyola, del Regne de Nàpols (s. XV).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada