Els negrets de Peru

Perú, a Amèrica del Sud ia la vora de l'oceà Pacífic, ha estat un país pel qual van passar successives civilitzacions, sent l'Imperi Inca l'últim estat indígena, el qual va dominar gran part de l'occident sud-americà cap al segle XV. Després de la conquesta espanyola el país es va convertir en una de les principals fonts d'ingressos de l'Imperi Espanyol, gràcies a l'explotació de plata, or i de grans plantacions laboradas pels esclaus negres. Garcilaso de la Vega, afirma que va ser a la vall de Huánuco l'any 1549 on es va instal·lar el primer trapiche o enginy per a la mòlta de canya de sucre, treballats per esclaus portats des de la Costa d'Or a Africa.

Del patrimoni cultural Immaterial peruà es conserven dues danses folklòriques que aixequen estructures humanes. D'una banda tenim la dansa preincaica dels Shacsas i per una altra tenim la dansa dels negritos, una de les expressions culturals més difoses a la regió andina i que es realitza en honor al nen Jesús a les festes nadalenques. La Dansa dels negrets rep diversos noms com negrillos, negrería, morenada, entre altres i es realitza des de l'any 1.500 aproximadament.

La Dansa dels Negritos va néixer en l'època colonial del virregnat del Perú. Els acabalats propietaris de les hisendes, mines i plantacions, concedien llibertat als esclaus negres des del 24 de desembre fins al 6 de gener. Aquests dies, eren aprofitats pels esclaus per celebrar el Nadal, vestint els naixements que lluïen a les cases de les famílies més riques i ballant en ells per guanyar-se el sustento diari.

Sobre l'origen d'aquesta dansa, relata José Varallanos a "Los negros en el Perú y los Negritos de Huánuco” 1.987 que la "La Danza y la música de "Los Negritos” tienen su lejano origen en la Morisca española…derivada de Las Morescas o Moriscas que en siglo XVI, la danzaban 6 hombres [al inicio fue realizada por niños] uno de ellos vestido de mujer llamada Dama y un Diablo, que llevaban campanillas cosidas a la ropa, cuyos competentes se pintaban la cara; danza guerrera que después evolucionó hasta convertirse en suntuosa y cortesana”.

Els dansaires de la Morisca (Dansa dels Moros) formaven dues columnes i ballaven en parelles amb les cares emmascarades de negre. Sobre les referències que tenim sobre les danses a la morisca, ja J. Münzer, en 1494, va escriure: “Mercaderes de Augsburgo, de Franconia y de Ula nos agasajaron en Barcelona con inusitada esplendidez, cual si hubieran pretendido deslumbrarnos con sus riquezas, ofreciéndoles un banquete servido en vajillas de oro y plata y amenizado con música y danzas a la morisca” .
Doble clic sobre mes informació si vols veure l'article sencer

A partir del Decret sobre la llibertat dels negres de 1854, les confraries van fer la seva aparició en els carrers, visitant no només els naixements sinó també les esglésies, on ballaven i bevien.

Amb el pas dels anys, els homes de color van anar extingint-se, pel que van ser reemplaçats pels mestissos i després pels blancs amb màscares que simulessin rostres negres.

La població dels pobles i ciutats formen confraries que dansen als carrers rivalitzant entre elles. En aquestes confraries sobresurten els negrets que varien en nombre, però que formen generalment dues files paral·leles, cada fila encapçalada per dos negres anomenats caporals, els més hàbils dansaires, i que representen als directors de les feines de treball de camp dels negres. L'inici de la dansa és realitzada per ells, els qui han d´exemplificar a la quadrilla les passes que han de seguir; també hi ha els personatges del turc que representa a l'ordinari poderós que cobra els tributs i negocia amb els indis i la dama que és la dama espanyola. El turc i la dama dansen agafats del braç, com romàntica parella. El costós abillament que fan servir, reflecteix la seva privilegiada situació econòmica i social, ja que aquesta parella representa els negrers de l'època colonial, símbols de la noblesa espanyola propietaris de les hisendes. També tenim l'abanderat, dansaire de raça blanca que branda una bandera de llibertat i representa al Alferes Real, membre del cabildo qui en les cerimònies o desfilades portava l'estendard de la Corona Espanyola, emblema que va ser substituït per una bandera en la qual s'encreuen els colors nacionals del Perú i Argentina, i que representa l'acció conjunta de tots dos pobles en la gesta alliberadora dels negres. També tenim a un vell gentilhome de la noblesa espanyola anomenat Corochano i que és la representació burlesca del corregidor. S'encarregava de vigilar i obligar a treballar als captius de les hisendes, però alhora representa la colònia mateixa, als seus sistemes d'opressió, violència i menyspreu per les multituds plebees que va imperar durant la dominació espanyola.

La dansa s'executa amb la música que és interpretada per un violí, acompanyat pel redoblament d'un tamboret (tarola) i el ritme marcat pel bombo, a més dels tocs de campana del caporal indicant el canvi de pas.

La dansa negrillos segueix quatre passos, la marxa, amb la qual inicien la seva presentació; l'adoració, amb declamació de versos en adoració al nen Déu; el chaspur, ball amb moviments ràpids i breus i la marxa de sortida.

La coreografia del ball en el tercer moment és variada, es representen i parodien diversos balls de saló dels segles XVIII i XIX, passant de ritmes compassats a altres molt ràpids com el contrapunteo.

Durant l'execució d'aquest pas succeeixen una sèrie d'arriscades acrobàcies, entre les quals destaca la torre humana, en la qual els ballarins es paren uns sobre altres en quatre, cinc o fins a sis nivells.

Darrerament s'ha volgut augmentar el risc d'aquestes proeses fent aquestes acrobàcies sobre una plataforma aixecada sobre un pal alt, anomenat "castillo de madera" iniciativa que s'està tractant de prohibir pel risc que comporta.

La dansa es va propagar per tot Perú i va arribar fins i tot a països limítrofs com Bolívia, on pren el nom de Saya Caporal, i Equador, i en cada lloc en què es va establir va adoptar matisos propis de la regió pel que fa als passos, coreografia, vestimenta i línia melòdica.